El millor entrenador pel teu equip
Diu en Pedro Martínez (per mi un dels més grans) que un entrenador ha d’intentar ser el millor pel seu equip. És a dir, que tot i no ser el millor objectivament parlant en termes d’anys d’experiència, coneixements tècnics i tàctics o títols, ha de ser el que pugui exercir d’una manera més correcta la tasca de ser l’entrenador d’aquell grup de jugadors o jugadores.
Penso que aquest diagnòstic costa bastant d’entendre’s els primers anys de vida d’un entrenador novell, com podria ser jo mateix fa uns anys, tot i que la meva experiència es pot resumir en poc més de 3 o 4 línies. Segons aquest punt de vista, és el tècnic d’aquell infantil masculí que a vegades parla massa a l’entrenament o que té serioses dificultats per botar amb la mà no dominant, el més preparat per millorar (i entendre) aquelles mancances que els jugadors puguin tenir.
Com s’aconsegueix això? Podria preguntar-se algú. Crec que ben poca gent en sap la resposta correcta, ni tan sols els més savis d’aquest meravellós món que és el basquetbol. Jo li podria dir, si la meva opinió servís per alguna cosa, que si a priori costa molt acceptar la premissa de ser el millor entrenador pel teu equip, ho has d’intentar o, si més no, has d’apropar-te a ser-ho. Compte! Ser el millor pel teu equip no vol dir, ni molt menys, ser el millor entrenador per tots els equips!
De nou, com s’intenta ser el més preparat pels teus jugadors o jugadores? Amb il·lusió, ambició, ganes de millora, molta observació i molt de temps. Ara bé, crec que aquell que ja és l’entrenador d’un grup de jugadors té una gran avantatge enfront d’aquells que no ho són (i que potser podrien exercir millor el seu càrrec). Aquest avantatge és el fet que els coneix i té indicis de quins aspectes del joc necessiten millorar més, en quins són bons i per tant s’han de potenciar, quin és aquell jugador que arrossega el grup, qui es motiva en els moments clau del partit, o quines coses fan en el seu temps lliure.
En aquesta línia, aquests raonaments es resumeixen en la idea global que sosté que ningú coneix millor l’equip que el seu entrenador. Pot semblar una frase obvia i més aviat ximple, però penso que és molt encertada a l’hora de portar un equip, ja sigui de poc o molt nivell o de formació o sènior.
Tots coneixem, ja sigui de forma més propera o més llunyana, exemples d’entrenadors que tenen molt d’èxit amb un equip d’unes determinades característiques i que quan emprenen una temporada amb un grup d’unes característiques diferents, aquell equip no rutlla tant. Diu en Pep Marí que els millors entrenadors d’un club no han d’estar amb els equips més petits del mateix, ans al contrari, són els millors entrenadors de petits del club els que han d’entrenar aquests equips.
Per un costat, aquestes reflexions es guanyen amb el temps i gràcies a haver tingut la sort d’haver-me rodejat de persones amb molts coneixements i moltes hores de bàsquet, així com d’haver après de referents via clínics, partits o cursos. L’intentar ser el millor entrenador pel teu equip, no obstant, no és incompatible amb la capacitat crítica i d’autoanàlisi de les teves sessions, partits o xerrades. Mirant enrere, tots faríem coses diferents a com les vam fer en un passat, sovint sustentades de la mà d’excuses com “bah, si és que érem tres a l’entrenament, què vols que faci?” o “és que no hem tingut temps a treballar aquest concepte perquè només entrenem una hora”. La clau és ser capaç d’adonar-se’n malgrat sigui tard.
Salut i bàsquet!